Amb una mirada increïblement crua i profunda sobre el paisatge espiritual no només d’una de les grans estrelles de l’època, sinó de l’època mateixa, el primer –i únic– àlbum d’estudi en solitari de Lauryn Hill va provocar un moviment sísmic el 1998. Dècades després, The Miseducation of Lauryn Hill continua reivindicant-se com un àlbum transcendental marcat pel talent sobrenatural d’una artista que rapeja amb la confiança d’una dona que té tot el control creatiu i canta amb la riquesa gòspel del soul canònic. És una expressió de profunditat interior en un moment en què les dones negres sovint eren retratades com arquetips unidimensionals, i Hill entrega una obra magna sobre els triomfs i les decepcions de la vida amb una emoció, una sinceritat i una especificitat tan singulars que transcendeix la categoria d’àlbum per esdevenir una declaració universal de l’ésser. La seva fortalesa és tan poderosa que les noves generacions encara avui continuen descobrint un àlbum amb un domini magistral de la musicalitat, el lirisme i la franquesa que encara no ha estat igualat. Miseducation es va forjar en un estat de catarsi emocional. Després de set anys al capdavant de Fugees, un trio de hip-hop de Nova Jersey amb un discurs polític convincent, i de la tumultuosa relació amb el seu company de grup, Wyclef Jean, Hill es va proposar documentar un període de grans canvis vitals, inclòs el desgast de la banda de la qual n’havia estat membre des que anava a l’institut. Amb la traumàtica separació van arribar nous començaments vitals: Hill també es va inspirar en les transicions físiques i mentals durant l’embaràs i el naixement de Zion –el seu primer fill amb Rohan Marley– fent servir la seva espiritualitat inherent com a guia. Aquest encreuament de camins va originar el que encara avui es considera un dels àlbums més crus de la història, un far creatiu perdurable per a artistes independentment del seu gènere musical i un moment clau en què tot el món va reconèixer el talent de Hill. La primera cançó de Miseducation, en què un professor passa llista i Lauryn Hill no assisteix a classe, és prou eloqüent sobre la tesi de l’àlbum: hi ha lliçons que només es poden aprendre a través de les experiències viscudes. Mentre desgranava vivències doloroses amb un ex (fins i tot en aquell moment es donava per fet que podia ser Jean), Hill va redefinir la manera com el rapejat descarnat i les sofisticades harmonies de l’R&B es podien fusionar en una època en què existia un divorci absolut entre tots dos gèneres (fins i tot tres anys després de la remescla d’“All I Need”, de Mary J. Blige i Method Man, el rap hardcore continuava sent en bona part un territori dominat per la misogínia, mentre que l’R&B es considerava un àmbit més lleuger i femení). Miseducation se centra en el punt de vista d’una dona jove, amb tots els seus actes de rebel·lia i vulnerabilitat, en un terreny en què les llistes de vendes de hip-hop estaven dominades per una visió hipermasculina. L’àlbum també va servir d’entrada a un corrent massiu que encara continuava menystenint la musicalitat del hip-hop. L’àlbum es va gravar en part a Hope Road, Jamaica, a casa de Bob Marley, un fet que Hill va voler reflectir a la seva portada, que recorda la de Rastaman Vibration, de The Wailers. Però l’ADN d’aquestes cançons, i un factor clau de la seva perdurabilitat, és el so clàssic de Motown/Stax que posa de manifest la immaculada proposta vocal de Hill: només “Doo Wop (That Thing)” li va fer guanyar dos dels cinc Grammys que es va emportar el 1999, tot un reconeixement públic a l’originalitat i la frescor del seu so i a la manera com la seva música parlava de l’emergent feminisme dins la generació hip-hop. Sovint es parla de la vulnerabilitat dels singles de Miseducation, però les preocupacions de Hill, i també els seus poders, tenien múltiples valors. Hill, que havia estudiat història a la Universitat de Colúmbia, explorava la seva infantesa a Newark, Nova Jersey, amb una mirada sociopolítica subtil, però punyent (és el cas d’“Every Ghetto, Every City”, amb el clavinet de Loris Holland, pastor de música a la popular església Brookyln Pilgrim) i filosofava sobre el fet de créixer en un món ple d’injustícies (l’exemple és “Everything Is Everything” i el soul clàssic dels setanta, cortesia d’una banda d’acompanyament que incloïa un aleshores desconegut John Legend). Miseducation també és la prova que la intenció pura i l’honestedat emocional inviolable poden ser un camí d’alliberament en elles mateixes. Com Hill rapeja en la políticament compromesa “Everything Is Everything”, “My practice extending across the atlas/I begat this” («La meva pràctica s’estén per tot l’atles/Jo vaig engendrar això»). Hill va ser, i encara ho és, un talent únic, i la seva inspiració i capacitat d’innovació han continuat essent vigents durant dècades. La majoria d’artistes protagonitzen discografies llargues amb l’esperança de crear un llegat prou sòlid i cohesionat per remodelar la cultura i inscriure el seu nom en el panteó: Lauryn Hill ho va fer en tan sols un intent.